A SEGONA DIVISIÓ EL PRIMER EQUIP DEL BANYOLES EMPATA A MONTCADA AMB EL FILIAR DEL ACTUAL CAMPIÓ.

Segona Divisió:

Montcada “B” 5 - Banyoles 5.

AMB UN PUNT I MIG DE DOS, EMPATATS EN EL SEGON LLOC AMB EL MONTCADA “B”.

El Banyoles s’ha desplaçat avui a Montcada per jugar contra el filial del Montcada, equip que en la passada temporada “ho va guanyar tot”. La resta de resultats ha confegit una classificació encapçalada pel “Peona i Peó” amb 2 punts i que serà rival nostre a la darrera ronda, i que amb un punt i mig només estem el Banyoles i el Montcada “B”, fet que ens situa en zona d’ascens.

Sembla que el equip sap enfrontar els encontres encara que seguim amb l’absència dels Grans Mestres. El matx amb moltes alternances s’ha acabat decidint en un empat ple d’emoció fins al darrer segon.

I això que el encontre no ha començat gaire be, ja que l’Antoni Oliva en el tauler 3 pren un peó enverinat que li fa anar de corcoll el seu joc fins a cedir molt de material, començava avançant-se el Montcada “B” 1 a 0 a dos quarts de dotze. Poc després Hans Van Arkel ha de signar taules, en una partida força estranya on tots dos cercaven el mat en extrems oposats del tauler, i a tots dos els mancava un moviment per rematar, al final, el seu rival, amb molt material de menys entra en un escac continu insolucionable. 1,5 a 0,5.

Fins gairebé una hora més tard no s’ha acabat la tercera partida, on Elias Muratet (jr) també fa taules amb la colombiana Ana Maria Vargas, en una partida que ha tingut opcions de guanyar, però que a la fi no ha estat possible. Resultat 2 a 1.

Molt poc després el doctor Juan F. Campo, s’imposa a Andreu Soler, (el Juan Fran ja porta dos punt de dos encontres i s’està convertint en un puntal pel equip). El matx anivellat : 2 a 2.

Gerard Martin nota el pes de la categoria i perd davant l’Eva Zamarreño. La meitat de les partides acabades i tornem a anar a remolc. 3 a 2.

Sergi Muñoz, en una altre partida estranya (quan mirava a la dreta a Sergi veia coses rares, i a la meva esquerra en Hans encara més.... el millor era centrar-me en la meva partida) , doncs, com deia en Sergi es desempallega dels problemes en que el fica el seu rival i sentencia el seu matx. Altre cop empatats 3 a 3.

En aquells moments jo estava amb peça de menys, però el Germán semblava tenir un final anivellat (tirant a superior), però em preocupava que havia vingut a jugar sense dormir després de sortir de la feina, l’Arlette amb superioritat per complicacions i l’Albert superior, però amb un únic minut al seu rellotge (i casi 100 punts menys d’elo que el seu rival). Penso que el matx pot ser nostre, fins i tot jo perdent... però el poc dormir fa estralls en un German cansat ... desaprofita el joc anivellat i perd. 4 a 3. Jo, miro de “complicar” la partida i el meu rival (Robert Cardona), apurat de temps no es prou precís, l’intercanvi de peons ens acosta a un final en que puc entregar el cavall i que ell quedi amb alfil i cavall contra rei sol, em preocupa que sàpiga fer el mat amb tan poc material, per tant intento forçar al menys les taules mantenint el meu cavall, el seu rei especula amb la pressió, però això em facilita el avanç del peó, fet que paralitza el seu alfil, a la fi taules. Estem a darrera 4,5 a 3,5 i queden només el dos primers taulers. L’Arlette també ha de signar taules doncs s’ha escapolit el seu avantatge. 5 a 4.

Ja no guanyem, i que puntuem depèn de que l’Albert al tauler 1 guanyi. Fa molt de temps que juga al límit del temps, només amb l’increment... el seu rival està inferior, però mai se sap, i esgarrapa el tauler ... l’Albert consolida el seu joc, i el seu avantatge, fins a rendir el rei. També l’Albert atresora dues victòries en dos encontres, un gran puntal pel equip, en el difícil tauler ú. Al final empat: 5 a 5. Amb un cert gust a victòria. (I un regust a que hem tingut la victòria al abast)

Aquest empat en situa segons, empatats amb el nostre rival d’avui i amb mig punt d’avantatge sobre el quart classificat. La igualtat sembla la tònica del grup, i la setmana que ve, que, per fi juguem a casa, davant del Sant Josep de Badalona tenim un dur enfrontament.

CATALUNYA PER EQUIPS O INDIGNACIO POLITICA.

SANT ANDREU 4,5 – PEONA I PEO 5,5.

Doncs sí, indignació amb la política del club. Després de tretze joiosos matxos, sense comptar el primer lloc a la festa catalana i el segon lloc a la copa, han decidit que rescindiràn dels meus serveis a l’equip A. Ja els hi he dit que desde que estic al club, les hem guanyat totes però ells no foten ni cas, diuen que no tinc prou ELO, el qual trobo un argument pobríssim ja que fàcilment he guanyat a dos trescents i he perdut amb gent que ni en té, d’ELO. Jo ja no puc fer res més, m’he queixat i he demanat explicaciones més convincents. Res de res. Els dictadors d’adalt així ho han volgut i així será, la semana vinent no hi haurà crónica. Des d’aquí faig una crida: Equips de Catalunya; acceptaré quasi qualsevol oferta.

I aleshores ha arribat, ¡Mare de Déu Senyor!, ¡Verge Santa! Sent realistes, no és que em vulgui tirar flors ni res, avui la modestia me l’he deixat a casa i és que ¡Quina partidassa!, ¡Espectacular, quin show! S’ha aixecat tothom, s’han escoltat trompetes, se m’han obert les portes de Sant Pere i les de l’infern alhora, en un moment han muntat una cabalgata en honor meu, confeti, rialles, alfils estrellant-se contra les barreres enemigues, els nens volien acostar-se’m, tothom al voltant del taulell, ¿Però això es pot fer?, ¡Has vist això, ja me’n puc anar a dormir!, ¡Doncs jo ja puc morir tranquil! Son només algunes de les expressions que se sentien. El punt pujava al marcador. Dos i mig a mig. Agafavem ventatge i començavem a creure.

Però clar, acabo sempre tant aviat, per bo o per dolent, que després m’avorreixo una mica, i avui és el que m’ha passat, ja que després de la emoció del moment, tothom ha reanudat les seves partides i res, a esperar. I en qüestions de joc sóc lo més impacient que existeix.

Anàvem tres i mig a dos i mig quan en Willi ha fet taules. Psé, i encara diu que amb savoir faire. Aficionat… a res li diu excel·lencia, ¡Mira el meu sacrifici i aprèn home! Unes taules que al rival li ha costat de donar-li, val que anaven perdent, però mentre un movia l’alfil de g2 a h3 i viceversa, l’altre movia el cavall de c6 a a4 i així, poc es pot fer.

L’Aníbal perd per temps en una posición lleugerament inferior, on només quedaven peons i un dels del rival, estava passat. Clar, per això m’ha volgut acompañar desprès al Casino, el tio volia treure’s el mal sabor de boca, encara que d’això ja s’ha encarregat el Jordi Capellades, ¡Quin dinar que ens ha preparat!, ¡Déu meu que bo! No comentaré res aquí perquè necessitaria cinc cròniques més com a mínim per poder expressar-ho tot. Gracies.

Marc López Forn.